LES DUES CARES D'UNA FAMÍLIA GREGA

Petros Kokkalis (al centre, amb ulleres) com a membre de
l'anomenat "Govern de la Muntanya"

Grècia és un Estat fascinant, amb certa tendència a la divisió interna. Futbolísticament parlant, forma part del club d’estats on hi ha dos gegants que monopolitzen la major part de la informació i l’admiració: Panathinaikòs i Olympiakòs. El triomf del Barça doncs, va ser celebrat per una de les dues cares d’aquesta història grega. Ben cert és que Grècia històricament s’ha encaparrat en dividir-se. Fins i tot en “subdividir-se”. De fet, també ells van tenir la seva guerra civil.

La seva no va ser tant mediàtica com la Guerra civil espanyola. El 1936, a Europa, quelcom es movia, i la gent ho sabia. Per tant, la premsa estrangera de l’època va enviar a Espanya molts periodistes, i li va dedicar-li grans titulars. Aquella guerra crua venia a ser com uns entrants desagradables del que vindria després, tot i que no tothom ho sabia. La Guerra Civil grega en canvi, no en va ser, de mediàtica, ja que n’eren els postres. Després de tota la Segona Guerra Mundial, de Dunkerque, Auschwitz, Stalingrad i Hiroshima, la gent tenia la pell tant dura que poc importava que un altre poble es mates. Aquella colla de grecs que fins fa poc lluitaven contra els nazis, uns amb banderes vermelles i altres amb rosaris i creus ortodoxes al coll, ara es perseguien sense pietat entre ells. Que grecs barbuts equipats per l’exèrcit anglès i americà perseguissin a altres grecs barbuts per les muntanyes, tallant-li’s el cap, ja no semblava escandalós, a una Europa que havia perdut la inocència.

Com a conseqüència d’aquella guerra, milers de persones van creuar les muntanyes que separen Grècia de Macedònia i Bulgària per haver escollit una tendència política equivocada. Eren d’esquerres, i els comunistes havien perdut la guerra civil. La frontera però, no la van creuar només partisans amb les mans tacades de sang. Advocats, mariners o professors d’universitat també van fugir com van poder, ja que els guanyadors no van tenir pietat, dels perdedors.

El doctor Petros Kokkalis en va ser un. Aquest prestigiós metge era un socialista convençut, fet que l’havia portat a la muntanya quan els nazis van protagonitzar aquella estranya jugada que va ser envaïr un Estat que ja era feixista, la Grècia de Metaxas. Coses de Mussolini, l’aliat més important per a Hitler…Tornem però, a Kokkalis, qui ja odiava al govern de Metaxas, però va pujar a la muntanya quan aquest va plantar a cara a Hitler. Per a algú que havia estudiat a les universitats de Zuric i Berna com Kokkalis, era un pas difícil. La muntanya a Grècia, es molt dura. I la guerra, encara més.

Un cop acabada la guerra, el Doctor Kokkalis va formar part del primer govern grec de transició, com a ministre. Però la Guerra civil va esclatar, i ell es va trobar al bàndol equivocat. El 1949, va ser un més entre els milers de grecs que van abandonar la seva llar. El professor Kokkalis no hi va tornar mai més, doncs moriria a Berlín Est el 1962.

Petros Kokkalis no veuria mai més Grècia, tot i que hi va ser enterrat com a darrera voluntat. El seu fill Socratis en canvi, coneixeria Grècia per primer cop el 1969, quan va aterrar a Atenes amb una llicenciatura en física sota el braç, en condició de delegat en territori grec d’empreses estatals de l’Alemanya de l’Est. Però Socratis Kokkalis no era com el seu pare.

Si el seu pare es va jugar la pell a les muntanyes amb un fusell a l’esquena per defensar els ideals de Marx, el seu fill va prioritzar el seu ego. Si el pare suava fent operacions de tòrax pioneres a Grècia, el fill suava per fer diners. En pocs anys, Socratis Kokkalis, delegat d’un estat comunista a un estat controlat per militars de dretes, va esdevenir un empresari d’èxit aixecant l’imperi INTRACOM, grup que actualment controla empreses relacionades amb la física i la telecomunicació. Així, quan la democràcia per fi va arribar a Grècia, Socratis Kokkalis ja era prou famós per si sol.

A Socratis Kokkalis però, la fama li arribaria el 1993, quan va comprar l’Olympiacòs. En l’imaginari col·lectiu grec, aquest club seria aquell que aplegaria molts votants d’esquerres a les graderies, ja que va ser fundat a una ciutat treballadora, El Pireu. La dreta en canvi, s’aplegaria a la llotja de l’estadi del Panathinaikòs, club que gairebé sempre ha gaudit del suport dels militars i petits dictadors contemporanis grecs. Tòpics a part, Kokkalis va gastar-se un munt de diners per fer del seu equip una potència, i de fet, se n’ha sortit. Del 1997 a l’actualitat, l’Olympiacòs ha guanyat totes les lligues de futbol menys la del 2004 i la del 2010 (12 en 14 anys), així com sis copes i altres títols importants com ara la copa d’Europa de bàsquet (1997), waterpolo (2002) i voleibol (1996 i 2005).

Per mitja Grècia doncs, Kokkalis és un heroi. Per l’altra mitja, un empresari que controla la federació grega, té vincles polítics i un passat fosc. Bé, el passat de Kokkalis és fosc, això es una evidència. El 1997, quan es van obrir els arxius de la policia secreta de la RDA, la Stasi, un jutge alemany va afirmar que el jove Kokkalis va ser informador seu, amb el sobrenom “Rocco”.

A vegades, una casualitat et marca. A Kokkalis li va passar. Tot va començar quan va acompanyar el seu pare a fer unes conferències a l’Alemanya Occidental. En tornar, va ser enxampat amb articles de contraban al cotxe. Fets com aquests eren aprofitats per l’Stasi per reclutar informadors: si t’avenies a ajudar-los, eres perdonat. Si no acceptaves, anaves a la garjola. L’actual president de l’Olympiacòs doncs, va estar treballant per a l’Stasi fins a mitjan dels anys vuitanta. De fet, se l’ha relacionat amb ex-polítics de l’Alemanya de l’Est acusats de corrupció, personatges amb qui hauria tingut tractes per aixecar INTRACOM, un imperi econòmic que amb el temps li va permetre comprar l’Olympiacòs. De ben segur, quan El doctor Petros Kokkalis va arribar a Berlín, el darrer que hauria imaginat es que el seu fill hauria acabat comprant un equip de futbol amb els diners fets en part, gràcies a la policia secreta. El pare, va simpatitzar amb uns ideals. El fill, no, però en va acabar treient més profit.

Algun dia hi tornarem, a la guerra civil grega com a gènesi d’una història futbolística. A Grècia, des de temps immemorials, en l’inici de tot, sempre hi ha una història interessant.

Temps afegit:
El film “Els caçadors”, de Theo Angelopoulos (1977), és una faula sobre la divisió grega i les ferides no tancades de la Guerra Civil. Sobre les dues Grècies, sobre el passat i el pes de la memòria.

Toni Padilla

Font: www.ara.cat